QUI SOM?

Sóm l'equip base 1 de 4t A. El nostre treball de recerca està basat en la pluja, el plugim i el granís. Cadascú és l'encarregat d'una tasca diferent:
Andrea Bellón: context geogràfic, formacions i orígens.
Irene Domènech: cinema i literatura.
Jordi Sabater: esports i glossari dialectològic.
Marta Pacheco: música, tradicions i costums.
Adrián Albu: pintura i diccionari de llengües.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irene Domènech. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irene Domènech. Mostrar tots els missatges

divendres, 27 de gener del 2012

Literatura i pluja. Comentari personal

La literatura s’escriu, entre altres motius, per influir o afectar d’alguna manera el receptor, i per això fa servir recursos estilístics, varia la forma i l’estructura, canvia l’ordre lògic del succeïment dels fets... Ens guia de mil i una maneres per les pàgines dels llibres.

De totes aquestes obres se’n pot deduir, per tant, que la pluja hi juga un paper relacionat amb els sentiments, un paper emocional i simbòlic.

Des de les fortes tempestes amb trons i llamps que es metaforitzen a La tempesta, La regenta, El monte de las ánimas, El año del diluvio o Nit de tempesta, on apareix simbolitzant la passió, la inquietud, el misteri o la por, fins a les pluges monòtones que cauen suaument a Recuerdo infanti,Cien años de soledad o La lluvia amarilla, que són símbol de tranquil·litat, pau, soledat i fins i tot amargura.

Per acabar, només em queda dir que la pluja, en tots aquests llibres, és una metàfora. Una metàfora de diferents situacions o fets de la vida quotidiana dels éssers humans. Com digué Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos que van a parar a la mar...” (Coplas a la muerte de su padre), jo dic que les nostres vides són les gotes que cauen i es desfan; caiem dels núvols i recorrem el camí de l’existència fins a morir.

Per a presentar davant del tribunal la meva tasca sobre la literatura i la seva relació amb la pluja, faré un Power Point i l’aniré passant a mesura que vaig explicat els diferents llibres, tot i que encara no he planejat com estructuraré la presentació.

I una última recomanació:

En un fosc dia de tempesta, aquell dia en qui ningú vol sortir de casa, submergiu-vos en una bona novel·la o en un bon llibre, amb el qual podeu reflexionar i fer naufragar la ment per una oceà interminable.

El año del diluvio

Eduardo Mendoza (1992): "El año del diluvio".

El año del diluvio és una novel·la d’Eduardo Mendoza, escriptor nascut i resident a Catalunya, que va ser publicada per primer cop al 1992.

A l’argument, sorgeix l’amor entre Sor Consuelo, la monja superiora d’un poble de Barcelona, i Augusto Aixelá, un proveïdor d’ajuda a l’hospital. En una de les visites de Sor Consuelo a la finca de l’home, en una nit de tempesta, sorgeix la passió entre ells i la monja acaba perdent el celibat.

Està inspirada en les inundacions que van tenir lloc a Catalunya al final de la dècada dels cinquanta.

Els fets es situen geogràficament a San Ubaldo de Bassora, a Barcelona i, temporalment , en torn a l’any 1950. En aquella època tot el relacionat amb el sexe i l’amor eren considerats temes tabú.

Nit de tempesta

Michèle Lemieux (2000): "Nit de tempesta".

Nit de tempesta és un llibre suposadament infantil, tot i que pot anar adreçat a totes les edats, de l’escriptora canadenca Michèle Lemieux.

Es caracteritza per la seva senzillesa i simplicitat i per com, l’autora, ha aconseguit destacar per la seva profunditat.

Narra les preguntes existencials que es formula una nena durant una nit de tempesta, amb l’única companyia del seu gos. És un llibre ple d’interrogants i dubtes que la protagonista no aconsegueix desxifrar.

La tempesta pot portar segons qui a pensar i aprofundir en els tabús de la vida mentre està en silenci i en soledat.

La lluvia amarilla

Julio Llamazares (1988): "La lluvia amarilla".


La lluvia amarilla és una novel·la escrita per Julio Llamazares, a l’any 1988.

És el monòleg d’Andrés, l’últim habitant d’un poble anomenat Ainielle, situat al Pirineu Aragonès. Després de la partida de tots els habitants del poble i de la mort de la seva dona, l’Andrés troba la soledat i els record guardats en la memòria, passejant, dia rere dia, pels carrers d’un poble de ningú.

La “pluja groga” al·ludeix a la caiguda de les fulles engroguides que cauen dels arbres a la tardor. Transmeten calma i tranquil·litat, però sempre amb un gest d’amargura.

Cent anys de solitud

Gabriel García Márquez (1967): "Cien años de soledad".


Cent anys de solitud és una novel·la de l’escriptor colombià i Premi Nobel de Literatura, Gabriel García Márquez, publicada per primer cop al 1967. Està considerada una de les millors obres de la literatura universal i hispanoamericana.

La família Buendía viu a Macondo, una localitat imaginària d’un indret suposadament tropical. Les pluges cícliques destrueixen el lloc i el fan renéixer constantment.

La pluja, en aquest cas, és símbol de renovació rere la destrucció, de renaixement rere la mort.

Recuerdo infantil

Antonio Machado (1907): "Soledades, Galerías y otros poemas".


Recuerdo infantil és un poema d’Antonio Machado que es troba a la seva col·lecció Soledades, dins de l’obra Soledades, galerías y otros poemas, que va escriure al 1907.

El poema reflexiona sobre la monotonia de l’aprenentatge de memòria i ho metaforitza amb la pluja, aquella pluja monòtona que cau constantment rere els vidres d’una escola i que molts es queden mirant, embadalits, per l’avorriment de l’estudi.


Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

El monte de las ánimas

Gustavo Adolfo Bécquer (1861): "El monte de las ánimas"

El monte de las ánimas és un relat de Gustavo Adolfo Bécquer que forma part de la col·lecció Leyendas, del segle XIX.

Beatriz, l’estimada d’Alonso, li demana que vagi al Monte de las Ánimas a buscar una cinta que ha perdut. És la nit de difunts i Alonso es veu atrapat en mig d’una gran tempesta i es troba amb els esquelets dels templaris que moriren allí.

A la majoria de les llegendes de Bécquer apareixen violentes pluges i tempestes constants que creen un ambient misteriós i fúnebre. Això era una característica pròpia del Romanticisme.

La Regenta

Leopoldo Alas (1884): "La Regenta"

La Regenta és la primera novel·la de Leopoldo Alas (“Clarín”). Va ser escrita al 1884 i va ser un representant del naturalisme espanyol.

L’argument narra la història d’una dona, la Regenta, i la seva eterna busca d’un amor romàntic, tan allunyat del que li ofereix el seu marit. És una crítica de la vida de poble avorrida i com una dona, amb els seus jocs sentimentals i amorosos, esvalota la tranquil·litat de la província, així com s’observa, també, a Madame Bovary.

En algun capítol de La Regenta, apareix la tempesta com a símbol de les passions i de les relacions prohibides entre els amants.

La tempesta

William Shakespeare (1616): "La tempestad"

La tempesta és una obra teatral de William Shakespeare representada per primer cop al 1611. És considerada per molts com el seu “testament”, ja que va ser la seva última obra.

Prósper, el duc legítim de Milà, és destronat pel seu germà i naufraga fins arribar a una illa deserta on, acompanyat per la seva filla i per una gran tempesta, s’inicia en els coneixements de la màgia per a poder venjar-se del seu germà. Tot i així, Prósper acaba renunciant a la màgia i perdonant els seus enemics.

La tempesta que apareix en la història, durant la qual Prósper realitza màgia, té un clar significat místic i meravellós.

El diluvi universal

Edward Hicks (1846): "Noah's Ark".


El diluvi universal és un esdeveniment narrat al Gènesis, el primer llibre de la Bíblia, i explica la història de l’Arca de Noé.

Segons explica, Déu va avisar Noé de que faria ploure durant 40 dies i 40 nits per exterminar de la faç de la Terra tots els éssers que havia creat i va manar-li construir una arca a la que va posar-hi la seva família i diverses parelles d’animals per a resguardar-los del diluvi universal i poder repoblar la Terra amb la seva descendència.

S’han fet diverses paròdies infantils sobre l’Arca i es creu que es troba al Mont Ararat, però hi ha diferents hipòtesis sobre això.

La literatura i la pluja

Normalment, els títols dels llibres són més metafòrics que els de les pel·lícules, per això la pluja que apareix a la literatura no sol ser exactament pluja, sinó una metàfora del escriptor que resumeix l’argument o el tema del llibre.

Tot i això, de vegades sí que apareix la pluja com a tema principal o com a fet en torn del qual gira el nus de la història. Això ocorre normalment en llibres de literatura infantil, perquè als nens se’ls ha de deixar tot molt clar i no s’utilitzen gaires metàfores.

Potser no hi ha tants exemples famosos de llibres relacionats amb la pluja com de pel·lícules relacionades amb el cinema, però extraurem tot el suc possible.

Destacarem:

El diluvio universal (història bíblica), La tempesta (William Shakspeare), La Regenta (Leopoldo Alas, “Clarín”), El monte de las ánimas (Gustavo Adolfo Bécquer), Recuerdo infantil (Antonio Machado), Cien años de soledad (Gabriel García Márquez), La lluvia amarilla (Julio Llamazares), El año del diluvio (Eduardo mendoza), Nit de tempesta (Michèle Lemieux).

dijous, 26 de gener del 2012

Història de la literatura

Autor desconegut (trobat al1848): "Poema de Gilgamesh".


Al igual que el cinema i tants altres, la literatura és art. És l’art que utilitza com a instrument principal la paraula, les lletres; i d’aquí prové precisament el seu nom, del terme llatí litterae, que fa referència a les habilitats i coneixements per a poder llegir i escriure adequadament. També s’utilitza aquest concepte per a definir el conjunt d’obres i escrit literaris d’algun lloc o d’una nació, com la “Literatura Española”, o per a definir les que tenen algun tret comú, com “Literatura del segle XIX”.

La literatura està dividida en diversos gèneres literaris, que a la vegada estan dividits en altres subgèneres.

Aquests en són els fonamentals, tot i que es poden subdividir encara més:

·Narrativa o èpica, que pot ser en vers: epopeia, poema èpic o cantar de gesta, romancer i balada, o en prosa: novel·la, conte, llegenda i faula.

·Lírica, on trobem la cançó, l’himne, l’oda, l’elegia, l’ègloga, la sàtira, el madrigal, la letrilla i l’epístola.

·Dramàtica, on trobem la tragèdia, la comèdia i la tragicomèdia o drama.

Poema de Gilgamesh

Aquest art, igual que les altres arts, ha experimentat molts canvis, evolucionant al llarg dels segles. I dic segles perquè la seva existència data des de l’Antic Egipte, al segle XVII a.C, amb el “Poema de Gilgamesh”. Ha evolucionat fins als nostres dies i, tot i així, continua experimentant canvis i novetats.

Cinema i pluja. Comentari personal

La majoria de gent veu només pel·lícules de ciència ficció o comèdies romàntiques o d’animació..., és a dir, en veu únicament d’un únic gènere cinematogràfic perquè creu que és el millor o potser el que li agrada més i, possiblement, mai s’ha aturat davant d’una cartellera de cine per a decidir si veure la comèdia romàntica de la setmana o el documental del mes; abans de sospesar les diverses possibilitats, ja ho havia decidit: comèdia romàntica. Per què hauria de veure un avorrit documental?, deu pensar. Això passa el dia a dia i així es com es perd l’interès i la importància de segons quins gèneres cinematogràfics. Pregunteu-ho a qualsevol: Quines són les pel·lícules que tenen les cartelleres més atapeïdes? Quines són les pel·lícules que omplen més les sales dels cinemes? La resposta és clara.

Crec que no només ha de veure pel·lícules de tots els gèneres aquell a qui li agrada i li interessa el cinema, sinó tothom. És una qüestió educativa i instructiva. Tan fa si no t’atrau el tràiler o el títol d’un documental, potser és perquè mai n’has vist cap o creus que un documental només pot tractar sobre la natura o els ossos en perill d’extinció del Pol Sud. De fet, hi ha molta gent que creu que un documental és aquell del National Geographic que surt a TVE 1 els diumenges al migdia.

Pareu-vos a pensar un moment abans de triar sense sospesar totes les possibilitats. Entreu a veure una pel·lícula que, pel tràiler o l’anunci, no os ha semblat atractiva i, serà llavors, que podreu criticar una pel·lícula. Abans de fer una crítica, i això no només en cinema, has d’haver explorat amb cura el terreny i haver-te recorregut tots els camins d’aquella branca.

I on anem, sinó al cinema, quan fa una gris tarda de pluja?

Pluja de mandonguilles (Cloudy with a chance of meatballs)

Equipo HorekaMKT (06/08/09): "Cloudy with a chance of meatballs".

FITXA TÈCNICA[1]

ANY

2009

DURACIÓ

86 min.

PAÍS

Estats Units

DIRECTOR

Philip Lord, Chris Miller

GUIÓ

Philip Lord, Chris Miller (Llibre: Judi Barrett)

MÚSICA

Mark Mothersbaugh

FOTOGRAFÍA

Animació

REPARTIMENT

Animació

PRODUCTOR

Sony Pictures Animation

PREMIS

2009: Nominada al Globus d’Oro: Millor film d’animació



[1] Totes les dades esmentades en aquesta fitxa tècnica han sigut extretes directament de FilmAffinity.com


Aquesta és una comèdia infantil. És, també, una paròdia de les pel·lícules de catàstrofes i una moralitat del consum abusiu del menjar brossa.

En Flint, el protagonista, a fi de satisfer els seus veïns, crea una màquina que fa caure menjar del cel. Tot és fantàstic i tothom felicita en Flint fins que l’assumpte se li va de les mans. Comença a caure una devastadora i destructiva pluja d’aliments gegants que s’emporta tot el que troba. Al final, en Flint, amb l’ajuda dels seus amics i companys, aconsegueix detenir-la.

També la pluja (También la lluvia)

Revista Atticus (13/01/11): "También la lluvia".

FITXA TÈCNICA[1]

ANY

2010

DURACIÓ

104 min.

PAÍS

Espanya

DIRECTOR

Icíar Bollaín

GUIÓ

Paul Laverty

MÚSICA

Alberto Iglesias

FOTOGRAFÍA

Alex Catalán

REPARTIMENT

Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti, Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero

PRODUCTOR

Coproducció Espanya-França-Mèxic: Morena Films

PREMIS

2010: 3 Premis Goya: Actor de repartiment (Elejalde), Música original,

Direcció de producció

2011: Festival de Berlín (Secció Panorama): Premi del públic



[1] Totes les dades esmentades en aquesta fitxa tècnica han sigut extretes directament de FilmAffinity.com


El cine dins del cine és el gènere d’aquesta pel·lícula d’Icíar Bollaín, que amb uns excepcionals Luis Tosar, Gael García Bernal i Karra Elejalde li donen forma.

Sebastián (Bernal) i Costa (Tosar) s’han proposat fer una pel·lícula sobre el descobriment d’Amèrica i, per això, a l’any 2000 se’n van a Cochabamba, Bolívia, ja que en aquest país, el pressupost que suposarà la realització del film és molt més econòmic que en cap altre.

“También la lluvia” és una visió interna, transmesa amb talent, de la Guerra Boliviana de l’Aigua i de com la població indígena de Bolívia fa esclatar aquesta trista guerra pel bé més bàsic i necessari de tots: l’aigua.


Lluvia negra (Kuroi ame/Black rain)


Kevin Ouellete (22/08/09): "Black rain".
FITXA TÈCNICA[1]
ANY
1989
DURACIÓ
123 min.
PAÍS
Japó
DIRECTOR
GUIÓ
Shohei Imamura, Toshirô Ishido (Novel·la: Masuji Ibuse)
MÚSICA
Tôru Takemitsu
FOTOGRAFÍA
Takashi Kawamata
REPARTIMENT
PRODUCTOR
Hayashibara Group / Imamura Productions / Tohokashinsha Film Company Ltd.
PREMIS
1989: Festival de Cannes: Premi Tècnic. Nominada a la Palma d’Or




[1] Totes les dades esmentades en aquesta fitxa tècnica han sigut extretes directament de FilmAffinity.com

La pluja radioactiva es produeix quan ha ocorregut una explosió o fuga nuclear. Això és el que va ocórrer a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki durant la segona Guerra Mundial (1945), quan els Estats Units d’Amèrica van llençar la bomba atòmica sobre elles.
“Lluvia negra” relata les conseqüències produïdes per la bomba atòmica a Hiroshima. La pel·lícula es centra en la vida d’una jove, Yasuko, que es va veure afectada per aquesta pluja radioactiva i dóna als seus pretendents diversos dubtes a formular-se . La vida de Yasuko ja mai podrà tornar a ser la que era.

Els paraigües de Cherbourg (Les parapluies de Cherbourg)


Macpik (17/10/09): "Les parapluies de Cherbourg".

FITXA TÈCNICA[1]

ANY

1964

DURACIÓ

88 min.

PAÍS

França

DIRECTOR

Jacques Demy

GUIÓ

Jacques Demy

MÚSICA

Michel Legrand

FOTOGRAFÍA

Jean Rabier

REPARTIMENT

Catherine Deneuve, Anne Vernon, Nino Castelnuovo, Ellen Farner, Jean Champion, Marc Michel, Mireille Perrey

PRODUCTOR

Coproducció França-Alemanya: Madeleine Films/Parc Film/Beta Film GmbH

PREMIS

1965: 4 nominacions a l’Oscar: guió i BSO (nominada també al 1964)
1964: nominada a l’Oscar: millor pel·lícula de parla no anglesa

(nominada també al 1965)
1964: Festival de Cannes: Palma d’Or, Premi tècnic i Premi OCIC



[1] Totes les dades esmentades en aquesta fitxa tècnica han sigut extretes directament de FilmAffinity.com

D’amor incomprès i impossible, de la mare buscant el candidat perfecte, ideal i sobretot ric per a la seva jove i bonica filla, de la filla lluitant contra la raó i esperant el seu vertader amor... Tòpics com aquests són ressaltats per Jacques Demy en plena “Nouvelle Vague” [2] francesa amb el seu musical o, més ben dit, amb la seva pel·lícula cantada: “Els paraigües de Cherbourg”. Va donar a conèixer a una jove Catherine Deneuve, que va saltar a la fama.
I no és sota els paraigües on ens resguardem de la pluja? El mateix fan els personatges d’aquesta pel·lícula. Però només quan no en queda cap sota el que resguardar-nos, és quan ens resignem i afrontem la realitat. Veiem la trista i real pluja que cau i cau sense parar i nosaltres no tenim aquest paraigües per no mullar-nos. És precisament això el que intenta expressar Demy amb aquesta pel·lícula.
Els nostres protagonistes se separen i refan les seves vides, cadascú per un costat i es retroben finalment, però continuen els seus camins, no s’aturen.

[2] És la denominació utilitzada per la crítica per designar un grup de cineastes francesos, sorgit a final dels any 50, que reaccionen contra les estructures del cine francès existents al moment aspirant a la llibertat d’expressió i a la llibertat tècnica.